Escric aquest text el 19 de març, festa de sant Josep, dia del Seminari. Em passen pel record els accents d’aquesta diada en els meus anys al Seminari de Tarragona. Es notava en la solemnitat de la celebració eucarística. A l’hora de l’àngelus, ens enfilàvem per la carena de la teulada de la capella de sant Pau per a fer repicar la campaneta de la petita espadanya. Al dinar hi havia postres de pastisseria. Alguns anys havíem anat a passar la col·lecta especial a les misses de les parròquies de la ciutat. Cartells amb missatges vocacionals eren el lema de cada any, subratllats amb prèdiques fervoroses.
Repasso agraït els molts noms dels mossens que han deixat petjada en mi, en l’estil del meu ministeri, en els criteris de pensament i d’actuació que m’identifiquen. La llista conté quaranta-tres noms de preveres ja traspassats. En podria afegir uns quants més, que continuen en el servei pastoral actiu.
També en la teva vida cristiana hi han intervingut uns quants mossens: rectors o vicaris de la teva parròquia, altres amb els qui has tingut contactes que t’han deixat petjada, uns que has escoltat ocasionalment o continuadament, també en participacions en grups i serveis… Estaria bé fer una memòria agraïda a Déu pel molt que tots ells t’han testimoniat, ajudat, aconsellat, encoratjat, consolat. No oblidis que l’exercici del seu ministeri no ha estat mai planer. Per l’estructura pastoral diocesana, pel celibat, per la indiferència religiosa, per incomprensions, per discrepàncies, per cansaments humans. Sigues benèvol amb ells i subratlla el més positiu de tots aquests mossens que ha estat el lliurament de la seva vida.
De la llarga relació de noms de preveres en destaco alguns, tal com em venen al pensament. Miquel Barbarà: la lleialtat sincera i el respecte crític i obedient a tots els bisbes. Pere Dalmau: la proximitat als pobres i l’evangeli que parla en la vida. Pau Calders: la humanitat normal i l’alegria del servei. Lluis Zaragoza: la humilitat i la dedicació a la parròquia. Josep Cabayol: el sentit martirial i l’austeritat de la vida sacerdotal. Josep Pont i Gol: l’amor incondicional a l’Església i al país. Anton Roquer: la paraula càlida i sempre entenedora. Josep M. Segura: la veneració dels pobres i de les persones discapacitades. Antoni Deig: la transparència i sentiment de pàtria. Xavier Fort: l’escolta de totes les persones i el consol generós de la presència. Joan Aragonès: entendre la Bíblia en la Terra de Jesús. Jaume Camprodon: la mirada neta i senzilla en el servei. Miquel Estradé: la saviesa que fa feliç i encoratja. Philippe Nkiere Kena: el lliurament de la vida per fraternitat total amb els descartats.
De fet, també dels altres preveres no esmentats podria subratllar ensenyaments igualment valuosos. Els mossens que tu i jo hem conegut han estat testimonis de Jesús, amb les seves limitacions i fins amb misèries humanes. Tots han estat «sembradors d’esperança», àngels, enviats de Déu en la nostra vida.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 6 d’abril de 2025 (n. 3917)
