Amb 27 anys, el cambrilenc Cristí Savall va deixar la seva localitat per entrar a la Comunitat de Taizé. Actualment, amb 78 anys d’edat, ja en fa trenta que viu al Senegal. A Bambylor, un municipi de la regió de Dakar, està impulsant la creació d’una escola inspirada en l’encíclica del papa Francesc Laudato si’. Avui entrevistem el Gmà. Cristí Savall per a conèixer una mica més sobre la tasca missionera que porta a terme.
—Per què va decidir deixar Cambrils?
Per mi no era important deixar Cambrils, però sí que era important comprendre que el món és més gran que Cambrils. I sobretot quan comprens l’Evangeli, que ens diu «ves més lluny, n’hi ha un que t’espera». Jo vaig voler aprofundir en aquest aspecte, i al començament em vaig trobar en un barri de Barcelona, i un dia ja vaig ser a Taizé.
—Per què es va sentir cridat a formar part de la Comunitat de Taizé?
Per l’edat que jo tenia, feia poc que s’havia acabat el concili Vaticà II. Em sembla que això és molt important perquè el Concili ens va marcar molt i, amb els meus amics i companys buscàvem on poder viure l’esperit d’aquest Concili. Al voltant nostre segur que ja hi havia mossens i grups que ho posaven en pràctica, però quan vaig descobrir Taizé vaig veure que allà ja tenien una experiència a obrir finestres, a apropar-se als altres, a anar sempre més lluny.
—Com era el germà Roger?
Vaig viure amb ell durant molts anys. Molta gent ha dit que era un home d’un gran carisma, però jo diria que era un home de moltes qualitats: d’escolta, d’una mirada que et feia comprendre que t’apreciava, que havia captat el que portaves al teu interior i, al mateix temps, un home convençut que la comunitat havia d’anar en una direcció concreta. Per tant, jo diria que tenia una tendresa i, al mateix temps, una fermesa per a poder conduir la comunitat cap on ell creia que havia d’anar.
—Després de vint anys a Taizé va decidir anar al Senegal. Per què va fer aquest canvi?
Aquest canvi em sembla que gairebé va ser natural. Jo portava vint anys a Taizé i quan hi vaig anar va ser per quedar-m’hi tota la vida, però sempre hi havia aquesta crida d’anar més lluny, no en la geografia del món, sinó en el sentit de no acontentar-se en la petita solució que algunes vegades trobem al voltant. Trobem el nostre niu, la nostra forma de fer, estem una mica satisfets, però cal anar més lluny. En aquell temps, jo m’ocupava de l’acollida dels espanyols i cada dijous els reuníem i els feia entendre aquesta idea a partir de les llavors del boix, que salten de la flor quan s’asseca. Uns mesos després, un germà em va proposar acompanyar-lo a Dakar i em va semblar que jo portava a dins aquella llavor d’anar una mica més lluny.
—I al Senegal va trobar la felicitat?
Jo crec que alguns dies vam suar, vam patir, potser vaig trobar el meu lloc, i el lloc no està fet tan sols de felicitat. Si hi ha una joia, que em sembla que sí que la tinc, és perquè ens atrevim a travessar tempestes, a acceptar mals de cap. Jo, per exemple, no estic sempre acompanyat per una altre germà de la comunitat, però mai no estic sol. Sempre estic acompanyat per joves, pel matrimoni que dirigirà l’escola, etc.
—Expliqui’ns el projecte de l’escola que s’està construint inspirada en la Laudato si’.
La primera raó de tirar endavant aquest projecte és que sempre he estat marcat per la natura, i quan vaig arribar a Dakar la meva primera preocupació va ser fer descobrir als infants i joves que m’envoltaven la bellesa de la natura. No la utilitat de les plantes, sinó la bellesa de la natura i tot el que podem descobrir-hi des d’aquesta diversitat. Això és el que jo vivia, i quan el papa Francesc va escriure l’encíclica Laudato si’ se’ns va animar a fer un treball per a conèixer-la més. Ara ens ha semblat que havíem de treballar en un projecte de construir una escola que concebem com una capsa que s’obre, i aquests murs que s’obren fan propostes al seu entorn. Per això, la meva inquietud actual és la de crear lligams.
—Què necessiten per tirar endavant amb aquesta escola?
Jo hauria pogut demanar a la comunitat o a grans organismes que ens paguessin l’escola, però no ho vaig voler. Jo deia que demanaríem als amics, a la família, a molta gent amb qui estàvem en contacte que poguessin col·laborar. I així ho anem fent i estic content perquè hi ha pogut participar gent d’Espanya, de França, d’Alemanya.
—La fraternitat és la seva paraula de capçalera. Per què?
Si estem cridats a anar més lluny, no és anar-hi per a descobrir paisatges o muntanyes o ciutats, sinó que és anar-hi per a comprendre cultures o meravellar-nos amb la cara d’una persona, tot per a descobrir-hi el Crist. A casa nostra hi ha un jove musulmà que ha fet un camí magnífic. Ell venia d’un barri i va passar alts i baixos terribles, i recentment va dir a un jove catòlic, que també viu amb nosaltres, que si no m’hagués trobat, ara seria mort o a la presó. Em sembla que és important saber que trobem lligams seriosos de veritat, perquè per poder arribar a dir això cal haver acceptat passar els mals moments junts.
Entrevista publicada al Full dominical del 24 d’agost de 2025 (n. 3937)
