Aquest diumenge, solemnitat de la Santíssima Trinitat, l’Església celebra la Jornada Pro Orantibus, un dia per a fer visible, agrair i sostenir la vida contemplativa. El lema de la jornada d’enguany, «Vida contemplativa, per a qui ets?», situa davant una pregunta fonamental, capaç d’il·luminar, a través de la vocació contemplativa, la vida cristiana en el seu conjunt. Per a conèixer més sobre aquesta opció de vida cristiana, avui conversem amb la Gna. Teresa Rofes, Carmelita Descalça del Monestir de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona.
—Què li va transmetre Teresa de Lisieux?
Em va transmetre que els sants no són lluny i que, per tant, Déu tampoc és lluny. I, sobretot, la seva visió i la seva manera d’entendre la vida interior en relació amb Jesús, la seva vivència de la fe en Jesús com una persona molt propera. Ella també va redescobrir l’Evangeli per a tots nosaltres, és una avançada a l’època del Concili Vaticà II. A mi, amb quinze anys, em va fascinar molt la seva visió de la vida evangèlica.
—Per què va sentir que el seu futur passava pel monestir?
Vaig sentir que Jesús em cridava a aquesta vida i vaig entendre per què m’havia fascinat tant santa Teresina. Cadascú vivim la fe d’una manera i, en el meu cas, va ser aprofundint la pròpia consagració baptismal en la consagració religiosa.
—Per què la fa feliç la vida contemplativa?
Em fa feliç amb la felicitat del Regne. Això sempre ho puntualitzo, perquè una cosa és la felicitat que ens poden aportar les coses d’aquest món, que són bones perquè Déu ha fet aquest món, però tots esperem quelcom més. I, a mi, aquest quelcom més me’l dona la vida contemplativa a la qual em sento cridada, una vida de fraternitat, de silenci, de pregària i que sobretot cerca la unió amb Déu a través del missatge de Jesús i de les seves ensenyances.
—Com ha evolucionat la seva fe?
Ha evolucionat molt perquè jo vaig créixer en una família en què els avis em van transmetre la fe, la primera comunió va ser una fita important, i encara més important en el sentit de ser més conscient va ser la confirmació. Després vaig pelegrinar tres anys amb l’Hospitalitat de Lourdes. tot això em va anar marcant, aprofundint i nodrint la fe fins que cap als vint anys ja tenia inquietuds i, en acabar la carrera, Jesús em va cridar durant un pelegrinatge justament a Lisieux i vaig veure clar que totes aquelles inquietuds prenien forma en el Carmel, que és on he madurat, on he crescut gràcies a la formació que m’han donat les germanes i a l’exemple de vida de totes elles.
—Què diria a una persona que s’estigui plantejant aquesta opció vocacional?
El discerniment és molt important, és un moment en què la persona ha d’intentar escoltar molt la seva veu interior, la veu de la consciència, de la llibertat, perquè aquesta veu no és altra que la voluntat de Déu sobre un mateix. Recordo que en una entrevista que vam fer fa anys al P. Lluc Torcal de Poblet deia que la persona que se sent cridada i està en aquest discerniment cal que s’abandoni a Déu, que hi confiï, i crec que és aquest el camí de la confiança, de la fe, de l’abandó i de dir «Senyor, jo t’ho vull donar tot, tu saps on jo puc ser feliç, donant-t’ho tot, ja sigui en una família, en un monestir, en una vida apostòlica…». Les capacitats que Déu ens ha donat també ens donen punts de llum per entendre aquest discerniment i fer-lo bé. Déu no ens crida a coses que ens poden trencar, sinó a coses que ens faran viure encara amb més plenitud.
—Durant un temps, va experimentar la vida eremítica. Què la va motivar a fer-ho?
El mateix que em va motivar a entrar al Carmel, va ser una crida dins de la crida. Jo feia disset anys que era al Carmel, primer a Reus i després a Terrassa. En un moment de pregària em vaig trobar que Déu em cridava a alguna cosa més. També cal dir que dins del nostre carisma carmelità hi ha unes profundes arrels eremítiques: nosaltres vam néixer quan els croats llatins es van quedar al Mont Carmel, a Haifa concretament, a fer una vida eremítica en grup, el que es diuen les laures eremítiques. Santa Teresa ens diu que el camí de perfecció no solament és ser ermitanes perquè vivim molt temps de solitud, de silenci en la pròpia cel·la o en comunitat. La vida eremítica està molt arrelada al Carmel Teresià i jo vaig sentir una crida a aprofundir-lo. Va ser un temps de molt de creixement humà i espiritual, i també de lluita, perquè aquesta solitud es va accentuar. No havia viscut mai sola, però va ser una gràcia que no m’hagués pensat mai que arribaria a durar quasi vuit anys.
—Vostè és llicenciada en pedagogia i postgraduada en acompanyament espiritual. Com ha de ser un bon acompanyament en el dol o la malaltia?
En primer lloc, es diu que ningú no pot parlar del tot profundament si no ha passat per una mateixa experiència de la persona que té al davant. No cal experimentar-ho tot per acompanyar una persona, però sí que és important cultivar la nostra pròpia vida espiritual per a veure una sèrie de fites marcades en el camí. Això ho veiem molt en figures com sant Joan de la Creu o santa Teresa, que han arribat al cimal i des d’allà ens diuen com poden ser algunes fites del camí. No tots els camins són iguals, però sí que aquestes fites ens poden assenyalar si la persona es desvia del seu centre, si està fugint de la realitat, de si mateix, si està travessant una nit fosca. Tenim eines i alguns mapes, però el terreny sempre és diferent i, per tant, cal una escolta molt afinada de l’Esperit, com treballa en cada persona.
—Vostè ha tingut una experiència de malaltia. Com ho va viure?
Fa sis anys se’m va desenvolupar la Síndrome de Rendu-Osler-Weber, que és de factor genètic. Llavors vaig patir una anèmia molt severa, em van haver de fer una transfusió de sang, tenia un cansament molt fort i tot això es va ajuntar amb la pandèmia. La malaltia és una realitat humana que ens toca a moltes persones. Jo la vaig viure de lluny, ajudant els malalts de jove a Lourdes amb l’Hospitalitat, i ara la visc en la pròpia pell i et fa més conscient de la teva vulnerabilitat i fragilitat, dels canvis que la vida comporta i que l’estimació passa per cuidar els altres i saber-los acompanyar.
Entrevista publicat al Full dominical del 31 de maig de 2026 (n. 3977)
