El passat mes de juny, l’arxidiòcesi de Tarragona va celebrar una jornada de formació i reflexió sobre el Primer Anunci titulada «Una ventada impetuosa». Entre els ponents que hi van participar hi havia Mn. José Antonio Cano, prevere murcià que actualment és consiliari de l’Equip Nacional de l’Acció Catòlica General i membre de la Comissió de Primer Anunci de la Conferència Episcopal Espanyola.
Avui conversem amb ell per a conèixer més sobre el Primer Anunci, un camí que ha d’ajudar les parròquies i les unitats pastorals a portar a terme la conversió pastoral de les nostres comunitats per a fer-les més evangelitzadores.
—Per què és important el Primer Anunci?
Ens trobem en un moment en què necessitem fer una autèntica renovació de les nostres parròquies per a fer possible la conversió pastoral que necessitem. I, per això, és necessari i fonamental posar en el centre el Primer Anunci. Es tracta del fonament de la nostra fe, el kerigma. És anunciar l’amor de Déu, anunciar que Jesucrist ha mort i ha ressuscitat per tots nosaltres, que ens estima amb bogeria, que la nostra vida té sentit, que ell ens estima i ens vol vius. És posar al centre aquest amor de Déu manifestat en Jesucrist, que continua actuant i que segueix viu entre nosaltres.
—Es parla més ara que fa un temps del Primer Anunci?
Sens dubte, ara se’n parla moltíssim més. Potser perquè estem en un moment en què és clau. És veritat que venim d’una època de cristiandat en què, suposadament, tothom era cristià perquè en la família es vivia la fe, a l’Església s’alimentava i s’enfortia aquesta fe, i a l’ambient i al carrer se celebraven les festes, tot respirava aquest aire cristià. Aquest moment, però, ja ha passat i avui no tothom coneix Jesucrist. En molts casos s’ha sentit a parlar de Jesucrist, però tenir aquesta experiència de l’encontre amb ell que hagi canviat el cor, que hagi canviat la vida, ara mateix això no està sent una realitat. Per això és urgent tornar a aquell Primer Anunci i presentar Jesucrist a la gent d’avui com a resposta, com a vida i com a salvació.
—Hi ha un interès perquè les parròquies facin un gir en la missió pastoral?
Per una part és veritat que hi ha una intenció que això sigui així, perquè estem descobrint que la manera de treballar que hem tingut fins ara ja no respon al moment actual. En un moment concret, els patrons de cristiandat que estem utilitzant ara ja no responen a l’actualitat. I això està provocant, d’una banda, desil·lusió i decepció en alguns casos, i per altra banda interpel·lació. Les coses han de ser diferents. I hi ha gent que ha posat mà a l’hora de dir que això no pot seguir així, que ha de canviar i fer un gir, hem de donar resposta d’una altra manera. I crec que en altres casos hi pot haver certa resignació, pot semblar que hi ha gent que està gestionant la decadència, està veient com això es mor, però allà s’està. Em trobo amb les dues realitats, però la veritat és que hem d’encomanar aquesta necessitat pel canvi, per actualitzar de nou l’Evangeli en el moment en què vivim.
—Parlem de missió i de valor. Ho hem de tenir clar?
L’Església existeix per a evangelitzar. Aquesta és la raó de ser de l’Església, no n’hi ha cap altra. Per tant, hem rebut l’enviament missioner. Fer deixebles és l’últim gran manament de Jesús. Fer deixebles, batejar i ensenyar. I en cada època s’han anat utilitzant els mitjans a l’abast del moment. Penso una mica en Pau, quan tractava amb els jueus, amb els grecs, en el tipus de llenguatge, en la forma de fer-ho. És diferent. Jo crec que avui també hi ha estudis fets que ens poden facilitar com dur a terme aquesta evangelització. I no hem de tenir por en absolut, igual que tenim la psicologia, que ens ajuda en certes dimensions sense substituir l’acompanyament espiritual, sinó que l’enriqueix sobretot en la forma i en les maneres. De la mateixa manera tenim estudis fets a nivell d’empresa o sociològic que ens poden donar llum a l’hora de dur a terme aquesta tasca, perquè no és el mateix anunciar Jesucrist avui que fa cinquanta o tres-cents anys. Per tant, hem de ser responsables i respondre al moment amb els mitjans del moment.
—Cada vegada tenim més batejos de persones adultes. Hauríem de pensar més en la catequesi per als adults?
El Directori per a la catequesi ens diu que la catequesi d’adults és el paradigma de tota catequesi. Ha de ser el referent. Nosaltres, en el model de cristiandat, ens hem esforçat molt en la catequesi d’infants i hem descuidat totalment els adults. Això és un model típic de la cristiandat perquè tots érem cristians, i als infants se’ls ensenyava una mica la doctrina i poc més. No hem de perdre de vista que Jesús evangelitza els adults i beneeix els infants. Nosaltres, moltes vegades, ens hem capficat a evangelitzar els infants i beneir els adults. Francament, hem fracassat en això. Crec que és necessari que totes les parròquies tinguin processos seriosos de catequesi per a adults. És clau i fonamental per a iniciar els qui no són cristians i també per a ajudar els cristians que en el seu moment no van fer aquest itinerari i potser necessiten actualitzar-se, tornar al primer amor, viure amb aquella intensitat el seu ser deixebles.
—La formació dels catequistes també ha de tenir un paper destacat?
És essencial, perquè suposa un canvi de mentalitat. Jo estic treballant molt en la formació d’acompanyants per a poder fer acompanyament personal i comunitari. El catequista té la tasca de fer ressonar la fe en aquella persona o en aquell grup i d’acompanyar personalment i comunitàriament. Ja no en tenim prou amb la bona voluntat o amb una certa disposició que en altres temps algú tenia per a fer catequesi als infants. És necessària una formació teològica, espiritual i psicològica adequades. No es tracta que el catequista hagi de ser teòleg o psicòleg, però sí que ha de tenir els conceptes clau i, sobretot, ha de fer un canvi de mentalitat i un canvi del cor, perquè estem en un altre moment i la persona que arriba a nosaltres és una altra.
—Quina és, doncs, l’actitud que ha de tenir el catequista?
És fonamental que sigui una persona que té experiència en l’encontre amb Jesucrist. Això és molt important, perquè qui s’ha trobat amb Jesús i sent que està afectant la seva vida, aquesta persona l’anuncia de manera natural. Quan a algú li ha impactat alguna cosa, una pel·lícula, un llibre, un menjar, no necessita que ningú li digui que ho comparteixi o que ho anunciï; sinó que li surt de manera espontània i ho anuncia una vegada i una altra. Per tant, un catequista ha de tenir l’experiència d’haver-se trobat amb el Senyor. En segon lloc, ha de tenir consciència que el que fa ho fa en nom de l’Església, no en el seu nom. Per tant, no va per lliure, sinó que també necessita una comunitat on créixer i madurar. Aquest acompanyant, aquest catequista també ha de ser acompanyat. Ha d’estar atent a la formació, tenir una vida d’espiritualitat, tenir també certa capacitat d’empatia, d’acollida, d’escolta, per a poder acompanyar l’altre.
—Com valora catequesis alternatives o models d’impacte, com ara els recessos d’Emmaús?
Crec que qualsevol mètode de Primer Anunci pot servir per a tocar el cor, però no hem de perdre de vista que mètodes com els recessos d’Emmaús, els Quatre40, els cursos Alpha o els cursets de cristiandat, són moments d’impacte que comencen i acaben. Però la comunitat ha de tenir un procés, un itinerari d’estimulació i iniciació cristiana en clau catecumenal per a poder acompanyar les persones que han participat en aquestes experiències. Primer Anunci, sí, però sense procés, no. És molt important despertar la fe, però després cal fer el procés acompanyat. I hem de tenir molt clar que, sigui quin sigui el mètode que s’utilitza, la conversió ha de ser a Jesucrist, no al mètode.
Entrevista publicada al Full dominical del 31 d’agost de 2025 (n. 3938)
