El benaurat Bonaventura Gran adorna la història de la santedat a la nostra arxidiòcesi. En el món es deia Miquel Baptista Gran i Peris. Nascut a Riudoms el 24 de novembre de l’any 1620, fill de menestrals, la gràcia de Déu l’habità des de petit. De jovenet sabia trobar el camí de casa a la parròquia per a la pregària davant el Sagrament (en el gran temple que feia pocs anys que s’havia construït) i la crida del Senyor es feu present en el seu cor. Als vint anys enfila el camí costaner cap a sant Miquel d’Escornalbou, on els frares tenien noviciat. Allí professà la manera de vida dels deixebles de sant Francesc. Va ser el matí lluminós del 14 de juliol de 1641. Li posaren el nom de Bonaventura de Riudoms. Aquest estil de vida el seduí i tingué voluntat de reproduir en la seva vida la persona de sant Francesc d’Assís, que va compondre el Càntic de les criatures, del qual aquest any és el VIII centenari.
Des del punt de vista mundà la vida del Benaurat no fou il·lustre. Fou només un germà llec que s’ocupava dels treballs humils de la cases on habità. Acollidor dels pobres, amic dels infants, sempre joiós de servir els germans. Resseguí els camins reials del Principat per complir les obediències que li eren imposades, a Mora d’Ebre, a la Bisbal d’Empordà, a Terrassa, on en temps de pesta es lliura heroicament a atendre els malalts i moribunds. Per tot arreu manifestà la bondat del seu cor i el seu amor intensíssim a Jesucrist. Li plaïen els llocs solitaris, com sant Francesc, per lliurar-se a la contemplació. Va viure disset anys a la província franciscana de Catalunya.
A la primavera de l’any 1658, des del port de Barcelona, se’n va a Itàlia per a pelegrinar a Assís, i al santuari de Loreto. Ja no tornarà a Catalunya mai més. A Roma, amb moltes vicissituds, emprèn una reforma de l’orde (en deia la Riformella). Se’n va a viure, amb una colla de germans, a un ermitatge solitari sense res i a canvi de res. Viuran segons la regla de sant Francesc. Era un ermitatge enmig dels boscos, a Ponticelli (Rieti). Molts l’imitaren. Després fundà, als afores de Roma, al Palatí, enmig de les runes. No li van faltar incomprensions i persecucions. Per amor a la pobresa renuncià al sacerdoci. Tot i així exercí el sacerdoci de la caritat. Atendre els pobres de la ciutat i ensenyar el catecisme era el goig més gran de la seva vida. No passa desapercebut, i tant els Papes, sobretot el papa Alexandre VII, com el poble, s’adonaren que era un home de Déu, un sant.
Envoltat dels seus germans, havent demanat perdó a la comunitat, lliura la seva ànima a Déu el dia 11 de setembre de l’any 1684. Els germans no el van oblidar mai, tampoc el van oblidar els seus convilatans de Riudoms, que al nostre temps, amb una gesta admirable, van anar a cercar les seves despulles que ara es veneren sota l’altar del Sagrament de la singular església parroquial de Riudoms. Des de l’any 1972 que hi són. Allí esdevé un veí més. I els cristians d’allí l’estimen i en fan festa. Tant sant Francesc, com el benaurat Bonaventura de Riudoms ens diuen: «Torneu a l’essencial.» I l’essencial és Crist. El camí de l’Església s’inicia en Crist i va cap a Crist. I amb Ell, mai sense Ell, hem de caminar junts. La sinodalitat és ideologia si no caminem junts i amb Crist, Senyor. El món ha canviat certament des del temps del Beat, però no canvia ni la fe, ni l’esperança ni la caritat. L’amor amb què el Beat de Riudoms va estimar Jesús és el mateix amor amb el qual nosaltres el volem estimar. Oh beat Bonaventura, humil deixeble de Crist, prega per tota l’arxidiòcesi.
Rafael Serra Abellà, pvre.
Article publicat al Full dominical del 23 de novembre de 2025 (n. 3950)
