Una pel·lícula, Déu és dona i es diu Pretrunya, de Teona Strugar Mitevska, recull el drama d’un petit poble de la Macedònia, que ens fa adonar d’una realitat nostra social bastant oblidada i insuficientment reconeguda i agraïda.
Cada gener, coincidint amb el dia de l’Epifania, el ‘pope’ local llança una creu a les aigües gelades del riu. Els homes, ben mascles, s’hi tiren per a aconseguir-la: serà el senyal diví d’una bona sort i prosperitat durant tot l’any.
Aquesta vegada, oh sorpresa, s’hi tira una dona, cosa mai vista i prohibida, ella tan femenina i tan dèbil… Però aconsegueix, primer que ningú, el que tots ells també anhelaven. La Petrunya surt de l’aigua amb la sagrada creu i se la farà seva contra el parer de l’autoritat eclesiàstica, la rabieta dels homes i l’astorament de tot el poble. Enmig d’aquesta tempesta d’incomprensió ella no cedirà la creu.
Adonem-nos que les nostres dones s’han llençat al món sanitari i residencial, especialment en els sectors de contacte directe amb els sofrents malalts, els ancians acollits, les guàrdies interminables. Elles són majoria atenent creus físiques, mentals, cossos debilitats, malalties cròniques o terminals. Són escasses en els llocs de decisió, però fan notar la seva majoria en els llocs d’atenció personal.
Al món educatiu, sobretot el primari i secundari, infància i adolescència, les dones hi són en majoria. El moment demana més vocació, més generositat, més fortalesa moral que mai, per culpa d’una societat permissiva i d’unes famílies inestables. Elles, les dones, hi són suportant amb coratge un cert desori legislatiu i un baix sosteniment social de la seva tasca fonamental pel futur.
El vast i variat món de les institucions assistencials, caritatives, culturals, recreatives de pobles i ciutats va endavant, malgrat tot, perquè les dones hi són en majoria: xifra que va en augment cada any. A totes les nostres parròquies constatem, des de sempre, que les dones són majoria a la celebració dominical i als serveis parroquials (catequesi, Càritas, consell pastoral, grups de pregària i reflexió, etc.)
A cadascuna de les nostres famílies, elles, mares i àvies, ens cuiden, aguanten fort, ens sobreviuen. Aquesta no és una fatalitat natural ni un producte social interessat, sinó un do de Déu amb el sentit profund, un signe dels temps.
Tots nosaltres, homes i dones, hem de reconèixer i agrair que elles s’hagin llençat a la realitat social amb la creu del Senyor a les mans i al cor. La seva és una demostració que els correspon un paper més decisori, més directiu, més determinant en la marxa de la història de l’Església, de les administracions polítiques i econòmiques, en els sindicats i les empreses. Tot aniria millor!
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical de l’1 de gener de 2023 (n. 3799)
