Del 9 al 16 de febrer de 2007 vaig tenir la sort de fer el viatge més impactant de la meva vida al desert del Sàhara d’Algèria. En concret, en dos dels llocs on va viure i morir sant Carles de Foucauld: a la muntanya de l’Assekrem i a Tamanrasset. Fou una experiència única, ja gravada per sempre en la meva memòria espiritual. Les imatges insòlites i inoblidables són el cel estrellat de les nits amb una lluïssor esclafant, el cel sempre blau transparent i les sortides i postes de sol netes i rogenques. En el marc incomparable de la muntanya de l’Assekrem, a la porta de la capella, el P. Ventura Puigdomènech ens va comunicar un missatge inesborrable, en una llarga i pacificadora conversa que va girar entorn de les coses essencials que ell va sintetitzar en Déu, natura i amistat, amb una vida austera.
Com un regal inesperat, fa unes setmanes he pogut escoltar i dialogar amb aquest germanet de Jesús, nascut a Hostalets de Balanyà, que fa més de 30 anys que viu enmig de les tribus nòmades dels tuaregs del desert. Amb una mirada clara i amb un gest serè i pausat va anar desgranant el sentit de la seva vida: presència i amistat. L’havia escoltat aquella tarda, ara fa catorze anys, i ara ho reiterava.
Presència volia dir ser-hi sempre, amb fidelitat i perseverança, amb el testimoniatge silenciós de les obres, amb la claredat d’una fe cristiana no dissimulada i mai prepotent, bandejant tota mena de proselitisme en els fets, les paraules o el pensament, sempre amb respecte i tolerància absolutes.
Amistat volia dir la relació amb tothom amb l’acolliment humil i servicial, la participació en la convivència, la festa i el dol, en la proximitat de l’ajuda mútua a cada persona per ella mateixa, deixant al marge els prejudicis, les confessions religioses i les falses superioritats. Ens comunicava una part essencial de l’espiritualitat del P. Foucauld, viscuda per ell en els llocs on fou gestada.
Tots anem conduint la pròpia història com podem. Amb més o menys encert, sentit, realització personal. Sempre sota l’empara de la misericòrdia i la tendresa de Déu Pare.
Potser el temps d’estiu t’oferirà l’oportunitat de seure amb el Senyor al costat, de mirar el cel potser una mica enterbolit per la pol·lució, d’anar resseguint la sortida i la posta de sol entre boires persistents, d’aixecar la mirada a l’estelada contaminada pel maltractament de la mare terra. Cal que demanis a Jesús, Germà universal, que et netegi el cor i la mirada per fer el pas decidit i sense mirar enrere, per situar-te en l’essencial que fa feliç i lliure, per ser presència i amistat, fidelitat i relació amb tothom, amb una infinita confiança en Déu, que és el teu Pare.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 7 de juliol de 2024 (n. 3878)
