No cal rumiar gaire per a constatar que vivim en un món desesperançat; podríem fer fàcilment tota una llista enorme de fets i de realitats que ho palesen, i dels quals se’n fan ressò tota mena de mitjans de comunicació. No és estrany, doncs, que l’Església, sempre propera al món, proposi la virtut de l’esperança com a eix vertebrador d’aquest Any Jubilar.
Contemplat des del temps de Quaresma, aquest món desesperançat ens hauria d’urgir a la posada en pràctica de les tres actituds fonamentals que la litúrgia quaresmal ens demana: de cara a Déu: la pregària, tant la comunitària com la individual; de cara a un mateix: el dejuni, entès com a austeritat i superació de tota mena d’addiccions. De cara al proïsme: l’almoina, entesa com a lliurament d’un mateix, de tot allò que hom és i de tot allò que té.
Vist des de la perspectiva d’un prevere que valora i estima el ministeri presbiteral, aquest món desesperançat ens hauria d’esperonar a afavorir i potenciar tot allò que ajudi a reconèixer les immenses injeccions d’esperança que el presbiterat, encarnat en una multitud de preveres exemplars de tots els temps, ha dut a terme en tota mena de camps: parroquial, educatiu, social, missioner… Una mostra fefaent d’això la tenim en les innombrables biografies de preveres sants. Pensem, si més no, en la de Pedro Miguel Lamet, de màxima actualitat, de lectura fàcil i engrescadora.
També caldria que el ministeri de la reconciliació dut a terme pels preveres esdevingués un signe d’esperança. Em refereixo, òbviament i en primer lloc, al sagrament del perdó, que caldria apropar i fer més assequible a la comunitat per tal que els penitents poguessin gaudir de l’abraçada amorosa de Déu Pare al fill pròdig. Tanmateix, caldria que aquest ministeri de reconciliació, dut a terme pel prevere, es manifestés habitualment en un tarannà reconciliador ofert a tothom i en qualsevol circumstància, i que ajudés a compensar el tarannà agressiu i condemnatori, dissortadament habitual en els ambients que ens envolten.
També ens haurien d’infondre esperança els esforços que es venen fent aquests darrers anys, i sobretot en el terreny sinodal, per a reconduir el període de formació dels aspirants al ministeri presbiteral i remodelar les actuals condicions canòniques d’accés a l’ordenació.
Tota vegada que la collita és abundant i que els segadors són pocs, podem acabar aquest senzill article amb una pregària vocacional: «Oh Déu, que heu manifestat als sants el profund sentit de tota vocació, i en especial de la vocació presbiteral; susciteu, per la seva intercessió, decidits apòstols de les vocacions i generoses respostes a les vostres crides.»
Mn. Isidre Foguet Magriñà
Article publicat al Full dominical del 16 de març de 2025 (n. 3914)
